Aprofitem la celebració de
la Festa de Santa Eulàlia per a obrir aquesta nova entrada.
Fa unes setmanes vàrem trobar a la web
d’una empresa d’antiguitats i col·leccionisme les fotografies que adjuntem
d’uns documents relacionats amb Provençana i que es posaven a la venda. Pel que
vam entendre es tractaven de dues cèdules relacionades entre si que, a primera
vista, semblaven ser uns manuscrits originals de l’any 1721.
El primer d’ells, un full escrit en
català per les dues bandes (la part del darrera nomes en un quart de la seva
amplària), conte uns “goigs*”, elaborats per aquelles dates, referits a les
relíquies que es veneraven a l’església de Santa Eulàlia de Provençana de
l’Hospitalet.
A l’altre document ─de l’amplària d’una mitja
pàgina i amb anotacions en castellà, també, per les seves dues cares─, s’expressa
la conformitat d’un crític eclesiàstic ─encarregat del compliment de la
ortodòxia─ per a que poguessin ser publicats els versos escrits al full, es a
dir que els “goigs” rebien el “nihil obstat**” de l’autoritat eclesial ─concedit
mitjançant l’opinió d’un clergue, censor de la Iglesia catòlica─, per el qual
s’obtenia l’aprovació oficial, des del punt de vista moral i doctrinal, d’una
obra que aspirava a ser publicada.
Vam esperar uns dies per a veure si
baixaven de preu i poder licitar pels documents esmentats però, de sobte, van
desaparèixer de la xarxa, potser perquè havien estat adquirides per un
pretenent amb mes possibilitats dineràries.
Avui em decidit obrir una nova entrada al
bloc de l’Arxiu amb les fotografies que havien guardat i hem intentat
d’esbrinar el contingut de ambdós manuscrits sense aconseguir-ho del tot, doncs
les fotos estan fetes amb poca definició i son prou petites per a veure-les amb
precisió: De totes maneres, de la lectura repetida dels goigs pròpiament dits en
pogut deduir que desprès del títol:
Goig en alabança de las
Santes .... (relíquies) colocadas en la Igsa de Sta Eularia de Provençana en la
Parroquia del Hospitalet
es parla de la vida i el martiri de la
santa, trobant-se mencions a Deu, a Jesús, al dimoni i, àdhuc, a Dacia, el
governador que tot just acabat d’arribar a Barcelona, condemnà a Eulàlia al martiri.
La composició poètica esta formada per dues
quartetes (una al començament del cant i altra per a cloure’l) que emmarquen
dotze sextets dels quals els darrers versos ─senyalats amb una mena de “8“─ acaben
en “al”.
Per contra, del document escrit en
castellà, gracies en part a les ampliacions de certs paràgrafs que apareixen en dues copies em pogut entendre bona part del
que diu:
Censura de Estevan Pinell licenciado en Philosophia y Page del
Muy Iltre. Sr. Dn. Raymundo de Molines Arcedº (¿Arcediano?) y Canónigo de la
Sta. Catedral de Barna e Inqdor
(¿Inquisidor?) del Principado de Cataluña.
Por comisión del Me Sr Dr Piferrer V.D. y offs (¿oficial?) del
Srmo Don Andrés de Orbe y Larreategui Obispo de Barna he visto y leído estos
gozos de las santas reliquias que se veneran en la Igsa (iglesia) parroquial de
Sta Eulalia de Provençana del Hospitalet en los cuales no hallando cosa contra
nuestra Sta Me (Santa Madre) Catolica y buenas costumbres antes si… [En la
final del texto de la parte de atrás, se ve una anotación seguida de la fecha
de expedición del documento y la firma del censor]… ultima en dichos gozos me parece son dignos de la
estampa así lo siento.
Dada en Barna a los 6 de Agosto de 1721
Estevan Pinell
En una altra oferta del mateix tema i de
la mateixa empresa, apareixen els documents que hem ressenyat acompanyats de,
al menys dos papers mes dins del lot.
Potser en altre moment tindrem temps per
a estudiar millor la relació entre les dues entregues, però avui, per tancar a l’hora
la diada de Sta. Eulàlia, ens limitarem a adjuntar les fotos esmentades.
(*) Els “goigs” son himnes
religiosos composats sobre tot en honor de la Mare de Deu i dels sants, i
tradicionalment s’imprimeixen en fulles soltes. La seva principal àrea de
difusió es correspon amb els territoris de l’antiga Corona d’Aragó. El goigs es
canten principalment als actes religiosos relacionats amb les seves advocacions
(festa anual, novenes, petició d’ajut en cas de necessitat, etc.)
“Antropología de la religión: una aproximación interdisciplinar a las
religiones antiguas y contemporáneas.” Por Elisenda Ardévol Piera y otros.
Els himnes als sants es fan per
la seva qualitat de representants del 'numen' con valor local, como succeeix
amb tants sants patrons dins del catolicisme, i en concret com es manifesta en
els “goigs”, a Catalunya. Numen ("presencia", plural numina) es un terme
llatí que es refereix a una deïtat meravellosa, dotada d’un poder misteriós i
fascinador, que es a la vegada font idíl•lica de inspiració.
(**) L’expressió abrevia una altra
locució llatina mes llarga, “Nihil obstat quominus imprimàtur”, que vol dir «no
existeix impediment per a que sia impresa». Es una de les tres autoritzacions
que es poden arribar a requerir per a que una obra sigui autoritzada per a la
seva publicació, amb el “imprimi potest” i el “imprimàtur”.
Per
a cloure el tema, incloem dos goigs dedicats a la advocació de la santa a la
qual està dedicada l’ermita de Provençana, Santa Eulàlia. El de color marró, el
més antic, de l’any 1744, esta imprès per l’estampador i llibreter de
Barcelona, En Joseph Giralt.
El
goig en groc i amb el dibuix de la verge amb estil modern, van ser escrits per
el rector Mn. Josep Deix, pvbr., que va regentar la parròquia des del 1932 al 1950), el mateix
que inicià i acabà les obres de restauració de l'antic temple parroquial: la
ermita romànica i la rectoria. La mateixa fulla diu que la musica es de Joan B.
Lambert
Si arribat a aquest punt es te mes curiositat respecte
els “goigs”, es pot llegir la següent informació, que hem recollit de VIQUIPÈDIA:
Els goigs són composicions poètiques, de caire popular,
que es canten a la Mare de Déu, a Crist o als sants. Es canten col·lectivament,
en el marc d'un acte religiós de cert relleu, com ara una missa de festa major,
un aplec, una processó... La seva finalitat consisteix a donar gràcies pels
béns rebuts, o bé com a pregària per demanar la salut física o espiritual de la
comunitat.
Altres accepcions: D'altra banda, la paraula goigs també
designa l'imprès en què aquestes poesies s'imprimeixen. N'existeixen, sembla,
des del segle XVI, però els més antics que es conserven són del XVII. Són
impresos senzills, en fulls solts (de 30 per 20 cm, aproximadament) i amb una
composició tipogràfica mantinguda amb poques variants fins avui en dia: una
orla –formada amb elements tipogràfics o bé dibuixada– emmarca el títol, el
text, la imatge de l'advocació i la música, que no apareix impresa fins al
segle XVIII.
La primera vegada que es troba documentada la paraula
goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n
cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona,
conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle
XIV). Els gremis i confraries –especialment la del Roser– popularitzen els
goigs dels seus patrons respectius.
La cultura catalana és el marc on aquest gènere ha
nascut, i on s'ha desenvolupat sense interrupció al llarg dels segles fins als
nostres dies, essent un testimoni més de la pervivència i de la unitat de la
llengua catalana. No hi ha capella, parròquia o ermita que no disposi –o hagi
disposat fins a temps recents– de goigs impresos propis, cantats el dia de la
festa.
Aquesta florida de fulls de goigs ha donat peu, ja des de
la Renaixença catalana, al seu col·leccionisme i al seu estudi. Algunes
biblioteques posseeixen àmplies col·leccions de goigs. En destaquen la
Biblioteca de Catalunya, la Biblioteca Pública Episcopal de Barcelona, la
Biblioteca de Montserrat i l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
A la vegada, han sorgit associacions de col·leccionistes,
que fomenten el coneixement dels goigs i la seva popularització. Destaca entre
aquestes entitats els Amics dels Goigs, fundada el 1922 per Mn. Francesc de P.
Baldelló, que publica un butlletí trimestral i compta també amb una important
col·lecció de goigs. També hi ha entitats de gogistes a Sabadell, Tarragona,
Solsona, Vilanova i la Geltrú, Bagà i altres llocs.
El fenomen dels goigs dóna peu a estudis en disciplines
diverses: la literatura i música populars, l'antropologia cultural, la història
de la impremta...
El contingut dels goigs
Forma poètica
En la seva forma més habitual, els goigs es presenten en
versos heptasíl·labs. La primera i última estrofa tenen quatre versos i
inclouen la tornada (els dos últims versos), que es van repetint al final de
cada estrofa. La resta d'estrofes (al voltant de sis o vuit) solen tenir sis
versos.
Aquesta forma poètica dels goigs prové de les cançons de
dansa de la poètica trobadoresca: la dansa i la balada, que a Catalunya era
coneguda com a ball rodó. (Al Llibre vermell de Montserrat, del segle XIV, es
troba la Balada dels goigs de Nostra Dona en vulgar catalan a ball redon.) La
dansa repetia la tornada a la fi de cada estrofa, tal com ho fan encara avui en
dia els goigs. Aquesta tornada s'anomena rescobla o retronxa.
Pel que fa al contingut poètic, els goigs primitius
commemoraven les set alegries o goigs més importants que tingué la Mare de Déu
(l'Anunciació, el Naixement de Crist, l'Adoració dels Reis, la Resurrecció,
l'Ascensió, la Vinguda de l'Esperit Sant i l'Assumpció). Però aviat va
eixamplar-se la temàtica i també les advocacions a què es dedicaven: els sants
i Crist també són objecte dels goigs.
Els goigs dedicats a sants solen descriure'n la vida, el
martiri i els seus miracles, i en demanen la protecció per a una localitat o
una professió, o contra una malaltia concreta. Entre les advocacions amb més
popularitat podem esmentar sant Roc i sant Sebastià, contra la pesta; santa
Llúcia, per la vista, o sant Blai pel mal de coll. Pel que fa a les advocacions
patrones de gremis o professions, citem a tall d'exemple sant Eloi dels ferrers
i joiers, sant Isidre dels pagesos, sant Benet dels bibliotecaris...
Lletres, músiques i il·lustracions
La gran majoria de goigs ens han arribat de manera
anònima, i probablement són obra d'autors populars o poc rellevants. Però també
hi ha hagut poetes d'anomenada que han conreat aquest gènere: Francesc Vicent
Garcia (el Rector de Vallfogona), Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Mn. Pere
Ribot, Osvald Cardona... A Catalunya també hi han hagut dones que han
participat d'aquest gènere com ara Clementina Arderiu.
Una cosa semblant ha passat amb la música: la majoria és
d'origen popular, anònima. I molta s'ha perdut, perquè no es feia constar en
els fulls impresos. Per això hi ha goigs diversos que es canten amb la mateixa
música. Les melodies són senzilles, amb pocs elements, i acostumen a tenir un
aire repetitiu però àgil alhora. Tanmateix, també hi ha hagut músics cultes que
han creat belles músiques de goigs: Mn. Francesc Baldelló, Joan Llongueras, Mn.
Josep Maideu, Lluís Millet, Joan M. Aragonès...
Els motius ornamentals característics dels goigs són la
imatge a la qual són destinats, i l'orla que emmarca el text. El boix o xilografia
ha estat la manera tradicional com s'ha reproduït la imatge. Quan la tècnica ho
ha permès, també s'ha usat la calcografia, la fotografia, el dibuix... Entre
els artistes contemporanis que han excel·lit a donar imatges als goigs podem
esmentar Enric C. Ricart, Josep Obiols, Antoni Gelabert, Antoni Ollé Pinell,
Josep M. Subirachs...
No hay comentarios:
Publicar un comentario