¡Benvinguda!

Sigueu benvinguts a la nostra pàgina, que té com a finalitat ultima donar a conèixer a tots els ciutadans del barri de Santa Eulàlia de Provençana de l'Hospitalet, amb voluntat purament divulgativa, algunes fotografies i històries del nostre districte.

Esperem que us ajudi a descobrir o recordar les arrels de la barriada!

viernes, 30 de noviembre de 2012

ELS DOCUMENTS DEL CELH (DESEMBRE 2012)

Fidel com sempre amb els seus compromisos, el Sr. President del Centre d’Estudis de l’Hospitalet ens envia la seva entrega mensual amb històries relacionades amb Santa Eulàlia. Com ell diu, a rel de la publicació al Facebook de la fotografia de Pérez de Rozas, es va obrir un interesant debat ─encapçalat per l’amic Luis V. Bagan─ per tal de descobrir l’emplaçament real de la caseta del Burot (Fielato) situada a la intersecció entre el barri i Barcelona. Però deixem que sigui el professor Manuel Domínguez qui ens expliqui tot el relacionat amb el tema que ens proposa. 

 


El document d’aquest mes és una fotografia. Una fotografia que era coneguda, que ja havíem utilitzat en les nostres publicacions, però que no havíem localitzat amb exactitud. Fa uns dies la vam penjar en la nostra pàgina de facebook, tot demanant ajuda, i de seguida la fantàstica col·laboració dels amics del Celh va permetre situar-la en la cruïlla de la carretera de Santa Eulàlia amb la Riera Blanca, sobretot comparant-la amb una altra de posterior. Veiem les dues fotos antigues, de 1933 i de 1962:


 
 
La imatge que volem comentar, la primera, mostra les restes d’una barricada d’una revolta de caire anarquista que es va produir el desembre de 1933 i que va tenir el focus principal a la nostra ciutat. En concret, com veurem, va començar a Santa Eulàlia, que també va ser un dels principals escenaris dels fets. Sempre s’ha identificat l’anarquisme més aviat amb la Torrassa, però Santa Eulàlia va tenir la mateixa relació amb aquesta ideologia revolucionària que la barriada veïna.

Començarem reproduint un fragment del llibre de Joan Camós L’Hospitalet. La història de tots nosaltres 1930-1936, editat l’any 1986, de les pàgines 76 a 78 :

 L'any 1933 tingué una dinàmica molt diferent. El dia 13 de gener, com a conseqüència de la revolta anarquista, foren detinguts Manuel Narbona, Diego Ibáñez, Agustín Rusca, Josep Molés, Lluís Places, Cristóbal Abad, Antonio Díaz i Antonio Pérez, els dos últims de disset anys. Després de la revolta de Fígols, Terrassa i els fets de “Casas Viejas”, l'any s'iniciava amb una especial duresa a causa de la brutalitat de la crisi, i arriba fins a la vaga revolucionària del 8 de maig. Uns quants dies abans, el 18 d'abril, la guàrdia civil havia interromput una assemblea de treballadors de la construcció al cinema Romero.

Però el que caracteritza aquest any fou l'acció directa desencadenada contra els patrons i els representants del poder; en general, es tractava de petards, anomenats "bombes", pots de metralla o botelles inflamables. Les forces d'ordre localitzaren més de tres-centes "bombes" o petards. De fet, es feien esclatar a les portes dels propietaris o a les finestres de les fàbriques; en cap cas no provocaren víctimes mortals; sí, però, alguns ferits i desperfectes a les parets i maquinaria. Una relació de les "bombes" que esclataren ens pot donar idea d'aquesta conflictivitat:

 11 de gener, casa del jutge municipal, C. Montseny, 111

23 d'abril, a la bòbila de Bertran i Artal

6 de maig, a casa de Joan Coca, secretari de l'Ajuntament

19 de maig, a la fàbrica de serrar marbre de Farnzi i Cia.

22 de juny, a casa de F. Llopart, cap del P. Republicà Radical.

23 de juny, a la fabrica Caralt i Pérez

6 de juliol, a la claveguera del carrer Pujos

23 de juliol, a la indústria ceràmica de Fco. Goyta

4 d'agost, a la indústria ceràmica de Cosme Toda

11 de setembre, a la fàbrica Caralt i Pérez.

(Font: comunicats de la Guàrdia Urbana, arxivats al M.H.M.)

 L'alternativa revolucionària promoguda per la C.N.T.-F.AI. per acabar amb tota mena d'explotació i instaurar el comunisme llibertari tingué un fort ressò a l'Hospitalet. Recordem que a primers de novembre, vigílies de les eleccions a diputats, la consigna era "frente a las urnas, la revolución social". El triomf de les dretes a les eleccions generals del novembre de 1933 accelerà aquest procés revolucionari. La "gimnasia revolucionaria" de J. García Oliver es transformarà en un veritable moviment revolucionari a l'Aragó, a Saragossa i a la Rioja.

 A Catalunya, la Torrassa serà el focus de la revolució. El dia 2 de desembre el B.O.P. publicava l'estat de prevenció, donada la possibilitat d'aldarulls. El dia 3 era suspès el diari "Solidaridad Obrera". A partir d'aquest moment apareixen constants informacions en els diaris sobre la possibilitat d'una nova "faistada" (vegeu, per ex. "La Humanitat", "La Publicitat" o "Las Noticias"). Durant quatre dies, del 8 al 12 de desembre de 1933, la ciutat de l'Hospitalet fou presa pels revolucionaris en l'intent de proclamar el comunisme llibertari. Breument, els fets es desenvoluparen així:

 La nit del divendres 8 de desembre 1'Hospitalet resta a les fosques, uns petards esclataren a la central de la Torrassa i es tallaren els fils elèctrics de la ciutat. En l'intent d' ocupar l'Ajuntament, al carrer de l'Església i fins a la plaça de la República (Repartidor) hi hagué enfrontaments amb la guàrdia civil.

 Als burots de la Bordeta l'enfrontament armat durà fins a la matinada. Caigué mort el funcionari de Barcelona Josep Tarín. Esclataren bombes a la benzinera de Campsa i a les foneries Escorsa, i a l'estació de metro de Santa Eulalia hi moriren dos revolucionaris. Es cremaren dinou barraques del mercat de Santa Eulalia i a la tinència d'alcaldia hissaren la bandera vermella proclamant el comunisme llibertari.

 A Collblanc-la Torrassa foren assaltats la Cambra de la Propietat  (C. Progrés, 87) i el local del Partit Republicà Radical (c. Mas, 58-60), domicili particular de Francisco Llopart. Aquella nit foren ateses a l'Hospital Clínic sis persones per ferides d'armes de foc i una més a l'Hospital de Sant Pau. Quatre persones resultaren mortes.

El dissabte dia 9, la gent es refugia als camps, i la ciutat al llarg del dia estigué en calma. Aquell dia hi hagué 17 detencions, i al vespre el moviment revolucionari s'anà concentrant a Collblanc-la Torrassa. Aquesta situació revolucionària durà fins al dia 12; encara el dilluns 11, en algunes empreses com Caralt i Pérez, els treballadors es declararen en vaga revolucionaria i continuaren els enfrontaments als burots de la carretera de Collblanc.

Finalment, la nit del dimarts 12, els focus de Montjuïc i del Tibidabo foren utilitzats per les forces d'ordre per il·luminar la ciutat -especialment la Torrassa- i evitar que la insurrecció pogués continuar. El dia 14 s'ocupa militarment la ciutat i s'escorcollaren tots els sospitosos, cases, camps i clavegueres buscant armes, bombes i explosius. Hi intervingueren 100 guàrdies civils de cavalleria, 50 d'infanteria, 200 guàrdies d'assalt, 50 guàrdies de seguretat a cavall, 110 agents del cos de vigilants, 70 alumnes, 3 matrones i un nombre indeterminat de cotxes. A la batuda del dia 14, la policia detingué cinc persones al barri del Centre. A Santa Eulalia, nou, i sis a Collblanc-la Torrassa ("Las Noticias", 14 de desembre de 1933). Calculem que les detencions practicades a l'Hospitalet durant aquests dies sobrepassaren el centenar.

Les conseqüències d'aquests fets de desembre de 1933 foren immediates: les eleccions municipals, que havien de celebrar-se el 17 de desembre de 1933, foren ajornades fins al 14 de gener de 1934. El 7 de febrer de 1934 es creava la Delegació d'Ordre Públic de l'Hospitalet. El local del Sindicat Únic, c. Baró de Malda, 11 (aleshores F. Macià), fou clausurat per ordre governativa durant 26 mesos. L'escola Ferrer i Guardia, al mateix edifici del Sindicat Únic, i dirigida primer per Joan Roigé i aleshores per J. Xena, fou clausurada fins al 28 d'agost de 1934.”

Al relat de Joan Camós, afegirem algunes dades. Per començar, recordarem que el dia 8 de desembre, portaven 20 dies de vaga els transports públics, i que dos dies abans de l’esclat revolucionari, el Governador Civil havia ordenat el tancament dels locals de la CNT. A l’Hospitalet es van tancar només dos locals (un de sindical, la seu central al carrer Francesc Macià, que com hem vist més tard serà clausurat per una llarga temporada, i un ateneu, al carrer Progrés; La Vanguardia, 7 de desembre) perquè la resta ja havien estat tancats pels mateixos cenetistes, en previsió de la repressió que els cauria amb tota seguretat.

La versió de La Vanguardia del 10 de desembre és força interessant i molt relacionada amb la imatge que hem publicat a l’inici (un advertiment previ, el carrer Pi i Margall és l’actual carrer Santa Eulàlia):

Los primeros chispazos de la intentona anarcosindicalista se iniciaron en Hospitalet a las doce y media de la noche, por un disparo de arma de fuego que puso en alarma a los serenos nocturnos, los cuales comenzaron a tocar los pitos, haciendo que la guardia civil se movilizara. Al peco rato comenzó un nutrido tiroteo que partía de unos grupos apostados en la plaza de la República y en las calles del Centro, Iglesia y rambla de Justo Oliveras, intensificándose la lucha entre los revoltosos y la fuerza pública, y no terminando hasta muy avanzadas horas de la mañana.

Entre tanto fueron solicitados refuerzos a Barcelona, sí bien los guardias que mandaron hubieron de quedar en la barriada de Santa Eulalia, donde los revoltosos habían hecho estallar una bomba en la fábrica de cáñamo de los señores Caralt y Pérez, de la calle de la Aprestadora Española; otra en un transformador eléctrico de la calle de Pi y Margall, en la fábrica de los señores Trinxet y Gras, y otra en un depósito de gasolina instalado frente al bar Ramonet de la misma calle, esquina a la Riera Blanca, amén de los intentos de incendio de los establecimientos Bar Carbó y Bar Tófol de dicha calle de Pi y Margall, en donde gracias a la copiosa lluvia que caía en aquellos momentos, no llegó a prender fuego, si bien se quemaron el toldo y parte de las puertas del primer establecimiento, y las puertas del segundo. También fueron quemadas 16 barracas del mercado provisional que existe en dicha barriada.

El grupo de revoltosos, que se componía de más de trescientos, en su mayoría jóvenes de quince a dieciocho años y algunas mujeres, fue engrosando debido a que obligaron a seguirles a todos los concurrentes de los bares que hallaron abiertos y a los pasajeros de un autobús de la Compañía Oliveras, que por ser día festivo prestaba servicio extraordinario, así como también a los pasajeros de algunos taxis, obligándoles a prestar ayuda en los trabajos de levantar una barricada frente a la Riera Blanca.

También ese grupo se apoderó de la tenencia de alcaldía del distrito tercero, en donde desarmaron al guardia urbano Antonio Calvet Bas que se hallaba de guardia y al alguacil, Pedro Coronelías Inglés, y tras hacerse dueños del local izaron la bandera rojo-negra en el balcón del edificio, a los gritos de ¡Viva la F. A. I.! y ¡Viva el comunismo libertario!. (…)

En Santa Eulalia, además de haber desarmado al guardia urbano antes citado y al alguacil, fueron a casa de otro guardia que vive en dicha barriada, le hicieron levantar de la cama y después de apoderarse de su pistola le hicieron seguir, junto con su hijo, muchacho de catorce años, para engrosar el grupo y obligarles a arrancar adoquines para la barricada. Hay que lamentar la muerte del jefe de recaudadores de consumos del fielato de la Bordeta, (…)
                                                                                                                   
El dia 12, referint-se als esdeveniments del diumenge 10, s’afirma a La Vanguardia:

 En La Bordeta, otro grupo de sindicalistas, después de apagar las luces de las casillas de consumos y las de las calles, prevaliéndose de la oscuridad, tirotearon a la fuerza pública que iba de patrulla, así como a la que custodiaba la subcentral eléctrica del barrio de la Torrasa. La guardia civil repelió la agresión con energía, huyendo los revoltosos.”

Esperem que aquests textos hagin servit per contextualitzar la imatge amb la que començàvem, i que tothom hagi pogut fer-se una idea dels fets que van envoltar la barricada, les restes de la qual van atreure l’atenció d’un fotògraf tan important com Carles Pérez de Rozas.

 
 
 

 Els “fielato” -“Burot” a Catalunya (dit així, segurament, per una deformació del francès "Bureau" que significa agencia, oficina o despatx)- era el nom popular que rebien les casetes de cobrament dels arbitris i taxes municipals sobre el tràfic de mercaderies -fonamentalment queviures- entre ajuntaments. S’instal•laven a tots el vials d’entrada de les principals ciutats i, sovint, consistien en un local petit i poc agradable o tenien l'aspecte d'unes simples taquilles o cabines, habitualment de fusta. Encara que el seu nom oficial era el de “estació sanitària” -perquè a banda de la seva funció recaptatòria servien per a exercir un cert control sanitari sobre els aliments que entraven a les ciutats-, se’ls anomenava amb el terme “fielats” com a una derivació procedent del fidel o balança que s’utilitzava per al pesatge. La feina de controlador corria a càrrec d’un funcionari municipal. La importància dels burots per a les arques municipals era molt important, ja que, ens alguns casos podien suposar fins el 70% del pressupost de les ciutats.

Històricament i des de l’edat mitjana, aquests controls es remunten als antics drets de portes de l'època de les muralles que tenien que pagar els transeünts per entrar a la ciutat pels portals. Aquest sistema de recaptació d'impostos, que avui pot semblar anacrònic, era exercit per uns funcionaris anomenats “panots” que controlaven que ningú entrés aliments a la ciutat sense pagar taxes.

Les casetes dels burots eren parada obligada dels qui portaven queviures, als quals, prèvia comprovació de les articles que duien, se’ls hi cobrava un cànon municipal. La majoria de la gent complia normalment amb el pagament d’aquest requisit tributari, no saben si pels mitjans coercitius de l’autoritat o per bona fe i honradesa, però hi havia persones que intentaven fer cas omís d’aquesta obligació i, amb sistemes i amagatalls inversemblants, encobrien part dels gèneres que duien per a no pagar gabella.

La feina dels panots, al haver de fer obrir cistells i senalles per a vigilar que ningú no passes res d’amagatotis, no era molt agraïda i rebia poques simpaties. Però sobretot, els seu treball es feia violent i creava situacions compromeses quan havien d’escorcollar a les dones pera que no portessin provisions amagades entre les seves robes.  Per això, l’Ajuntament de Barcelona va contractar a Madrona, una veïna del carrer d'Allada, va ser la primera “panota”. Passa per ser també la primera funcionària municipal i, després d'ella, les “panotes” van passar a ser “madrones”.

Al desembre de l’any 1962 -quan ja es veia que aquesta manera de recaptar gravàmens era l’exponent d’un sistema tributari obsolet-, una vegada va ser aprovada la llei de reforma de les hisendes locals, fou suprimida la llei que obligava a aquest impost i les casetes de burots van anar desapareixent paulatinament, unes enderrocades per qüestions urbanístiques, i d’altres per la inexorable acció del pas del temps.

A la barriada de Santa Eulàlia de l’Hospitalet, hi havia dues casetes de burots, totes dues a la Riera Blanca, una de la que ja es parla a l’escrit del Centre d’Estudis i la altre, a la intersecció de la Riera amb el carrer de Corts, tot just al costat de la caserna de Lepant.

Al bloc “BARCELOFÍLIA”, a l’entrada del dia 19 de febrer de 2011,  sota la fotografia de 1956 de l’Arxiu Municipal de Sants-Montjuïc expliquen que al carrer Constitució, tocant a Riera Blanca, just al límit municipal entre Barcelona i l'Hospitalet del Llobregat, hi havia una d'aquestes populars oficines municipals situada als baixos d'una casa de començaments del segle XIX. Un cartell de considerables dimensions, pintat sobre la mitgera de l'edifici, advertia amb una fletxa de la presència del “fielato”. Diuen que a la Riera Blanca la continuïtat de les trames urbanes de les dues ciutats facilitava el trànsit de mercaderies que sovint es realitzava de finestra a finestra, d'un cantó a l'altre del carrer per tal d'escapolir-se del burot.  
 
 

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario