¡Benvinguda!

Sigueu benvinguts a la nostra pàgina, que té com a finalitat ultima donar a conèixer a tots els ciutadans del barri de Santa Eulàlia de Provençana de l'Hospitalet, amb voluntat purament divulgativa, algunes fotografies i històries del nostre districte.

Esperem que us ajudi a descobrir o recordar les arrels de la barriada!

domingo, 1 de abril de 2012

ELS DOCUMENTS DEL CELH (ABRIL 2012)


Els dos pisos situats sobre la farmàcia del carrer de la Aprestadora, nº 69, eren els espais dedicats a l’atenció primària sanitària pública als anys esmentats a l’article per a tots els veïns de Santa Eulàlia.
 
Comença el mes d’abril i rebem puntualment l’aportació mensual del Professor Domínguez, aquesta vegada oferint-nos una reflexió entorn als perills de poder tornar enrere en certs drets universals aconseguits gràcies a la implantació de l’Estat del Benestar qual es l’assistència sanitària.
El document que us oferim avui és un article de la revista «En equipo» de l’Associació de Veïns del barri, que aleshores es deia oficialment “Asociación de Vecinos Sector Provenzana”. Es troba a les pàgines 2 i 3 del número 6, del maig del 1974, i pensem que està molt d’actualitat:
“Seguridad Social (III)

Siguiendo con este tema: cada día nos damos cuenta de la muchas anomalidades (sic) existentes, de lo mal atendidos que estamos.

Decíamos en nuestro boletín anterior que según datos de la Organización Mundial de la Salud (OMS) se necesitan diez camas por cada 1000 habitantes, y que según datos oficiales, en España no llegamos a 4 por mil. Añadamos a éllo lo mal organizada que está la Seguridad Social.

Veamos como ejemplo que no es único, que se repite cada día, el siguiente caso: Una señora residente en la calle Gasómetro hacía tiempo que se encontraba mal y, a fuerza de esperar a que hubiese cama, llegó lo que tenía que llegar. En estado de gravedad tuvo que ser ingresada de urgencias. El proceso fue el siguiente: Fue llevada a la Residencia del Valle Hebrón y sin atenderla fue trasladada a la Residencia de Bellvitge (Hospitalet), pues, según dijeron, era donde correspondía. Al fin pudo ser internada.

Con diagnóstico de gravedad, según primeras impresiones, debía ser intervenida y curada de varias dolencias, estómago, inflamación de hígado e intervención en la matriz.

Después de 15 días de hospitalización la mandan a casa sin estar totalmente restablecida.

Se le dio como única solución el que, con un tratamiento y reposo adecuado, sanaría. Pero, ¿qué reposo puede tener una madre de familia en casa, con trabajo y con problemas?.

De ahí nuestra insistencia en que deberían haber camas suficientes para no obligar a los enfermos a padecer hasta ser internados de Urgencia y, por otra parte, no se debería permitir que personas con determinadas enfermedades y de cierta gravedad tengan que estar en sus casas sin la higiene ni condiciones necesarias, conviviendo con mayores y pequeños, teniendo, además, que soportar tantos problemas como se plantean en los hogares, en especial de familias de obreros.

HAY QUE CONSEGUIR UNA SEGURIDAD SOCIAL AL SERVICIO TOTAL DEL PUEBLO, GENERAL, COMPLETA, GRATUITA, CENTROS ASISTENCIALES SUFICIENTES I DIGNOS.”


En aquest text veiem, en primer lloc la denúncia de la manca d’assistència sanitària que es patia en aquells anys. El règim franquista, globalment, no cobria les necessitats socials del país, però especialment en llocs com l’Hospitalet les mancances en els serveis més bàsics eren enormes.

També veiem com les associacions de veïns lluitaren en aquest front de forma constant, conscients de la seva importància. En tots els barris, fou un dels temes que va generar més mobilitzacions.

Però hem dit que trobem el text molt d’actualitat. En aquesta època, la nostra, de retallades de l’Estat del Benestar, l’assistència sanitària és un dels sectors que més les pateix. La contestació popular intenta aturar-les, i cada dimecres l’Associació de Veïns del barri convoca una manifestació amb el mateix objectiu que el text de fa gairebé 40 anys: uns serveis mèdics de proximitat i de qualitat. Si la salut és un dret, cal trobar els recursos necessaris per a mantenir l’assistència sanitària universal. Els rics s’han cansat de pagar-nos els metges als pobres?

No volem dir que estem com el 1974, entre d’altres coses perquè la capacitat productiva i la riquesa global són molt superiors ara. Però sí que els serveis públics són conquestes aconseguides amb moltes i dures lluites i que els podem perdre. No estem com el 1974, però podem arribar a estar-ne si no participem majoritàriament en les mobilitzacions.

Centre d’Estudis de l’Hospitalet.


Propaganda franquista sobre l’assegurança sanitària (abans de 1948) 
La residència sanitària de la Vall d’Hebron als anys 60. A aquelles dates portava el nom del dictador.
La residència sanitària de Bellevitge, a poc de ser enllestida. Li van posar el nom de “Príncipes de España

**********(+)**********

No hay comentarios:

Publicar un comentario