¡Benvinguda!

Sigueu benvinguts a la nostra pàgina, que té com a finalitat ultima donar a conèixer a tots els ciutadans del barri de Santa Eulàlia de Provençana de l'Hospitalet, amb voluntat purament divulgativa, algunes fotografies i històries del nostre districte.

Esperem que us ajudi a descobrir o recordar les arrels de la barriada!

miércoles, 11 de enero de 2012

VIUDA E HIJOS DE JAIME TRIAS – FÁBRICA DE HILADOS DE YUTE



Mostra de les fibres i les eines que s’empraven per a la confecció dels sacs a l’empresa
«Vídua i Fills de Jaume Trias»


El naixement de la indústria a Santa Eulàlia s'esdevingué en el «Prat de Maons» quan el seu propietari, Josep Poch, va vendre els terrenys a «La Aprestadora Española» l'any 1853. A la vegada, Antoni Pareto edificava una fàbrica de midó també en l'emplaçament de l'antic «prat d'indianes». Aquest fou l'inici del primer raval industrial.

Les primeres fàbriques tèxtils només eren del ram de l'aigua. La filatura i el tissatge no començarà a implantar-s'hi fins al darrer quart del segle XIX amb la «Marquès, Caralt i Cia» (1873) i la de «Mena Rocaver» (1875), també situades en el Raval de l'Aprestadora. Podrien dir que, fins començaments de segle XX, Santa Eulàlia fou l'únic nucli industrialitzat del municipi.


Amb la pèrdua de les colònies d'ultramar (Cuba i Filipines) s'iniciava un període de crisi per a la indústria catalana que no tingué molta incidència a l'Hospitalet. La reestructuració del sector tèxtil català va arribar coincidint amb el tombant de segle. A l’Hospitalet, és el moment en que es creen algunes de les més importants fàbriques de la ciutat: «Altos Hornos de Cataluña, S.A.» (1900), «Rosich i Puigdengolas» (1902), «Can Trinxet» (1902/1905), «Can Gras» (1906), «Vilumara» (1906-7). L'embranzida es mantindrà durant tota la dècada i, posteriorment, sorgirà un segon període associat a la Primera Guerra Mundial, que afavorirà les inversions i l'etapa de negocis que se’n derivà d’ella. A Santa Eulàlia es creen, «Jacint Rifà» (1912), «Foneria Escorsa» (1916). També fàbriques com «Pareto» o «Can Trinxet» ampliaren les seves instal•lacions en aquestes dates. Santa Eulàlia, amb tantes noves fàbriques ─situades principalment als voltants dels dos gran eixos del barri, la Carretera Provincial i la Carretera de la Barca del Prat─, es converteix en centre d'atracció de mà d'obra, provenint de Sants, Barcelona, Sant Just Desvern i dels barris de l'Hospitalet.

L’any 1903, en aquest ambient de desenvolupament industrial, una segona “febre de l’or catalana”, s’instal·là en els terrenys del Prat de les Sangoneres, lluny del centre del barri i al costat d’una fillola del «Canal de l’Infanta», l’empresa «Viuda e Hijos de Jaime Trias», una fàbrica destinada a l’elaboració de filats i teixits de jute, material amb el qual es fabricaven cordes, sacs i xarpelleres.




El jute o jute blanc (Corchorus capsularis) és una planta herbàcia fibrosa conreada de la família Malvaceae que s'utilitza per la seva fibra natural, amb una brillantor sedosa i daurada que rep també el nom de jute. Coneguda com la ‘fibra daurada’, el jute es una de las fibres naturals mes llargues y mes usades para diverses aplicacions tèxtils. Aquesta planta és un arbust propi de climes càlids i humits subjectes als monsons. És conreat principalment a l'Índia i el Bangladesh. De 2 a 4 metres d'alçada, tija rígida i fibrosa d'uns 2 cm de diàmetre, fulles peciolades amb limbe triangular d'uns 10 a 15 cm de llarg, La seva fibra és molt rica en cel·lulosa i lignina. La fibra de jute s'obté a partir de dues espècies principals: El Jute d'Aràbia o mlokiyah (Corchorus olitorius) i el ja esmentat jute blanc, l'espècie més comunament cultivada.
El jute és una fibra vegetal basta i gruixuda que s'extreu de la planta del mateix nom i a l'igual que el cànem, el rami i el lli, s'obté de les tiges de les plantes, que se sotmeten a un procés de podriment controlat i tractaments mecànics per tal de separar la cola vegetal que uneix les fibres.
«Vídua i Fills de Jaume Trias» 1926
«Vídua i Fills de Jaume Trias» 1927
«Vídua i Fills de Jaume Trias» 1933
La determinació de construir la fàbrica de l’empresa «Viuda e Hijos de Jaime Trias» a aquell lloc no va ser una decisió aleatòria, sinó que es va fer després de un procés científic d’elecció  mitjançant el qual es buscaven uns terrenys amb la possibilitat de poder gaudir d’abundor d’aigua, element fonamental per a les tasques industrials en el tractament del jute.
A la sortida de l'estuari o vall fluvial del Llobregat, entre Sant Boi i Cornellà, els al•luvions del riu han format un delta de gairebé 100 km2 que s'estén de Montjuïc al massís de Garraf. La Marina de l’Hospitalet es, doncs, terra d'al•luvió, totalment plana i amb un pendent imperceptible i insuficient per a un desguàs eficaç del riu. Les avingudes cícliques i els embassaments són freqüents, més que més quan el territori encara té certs indrets baixos on s'acumula l'aigua en temps d'inundacions. La descoberta de l'aigua artesiana a les entranyes del delta, efectuada el 1893 a la colònia agrícola Casanovas del Prat, significà l’oportunitat de trobar a més indrets pous de l'aqüífer subterrani rendibles per a ser utilitzats per la indústria.
I a la zona de les Sangoneres també es va cercar aquest “or líquid”. Històricament, la zona de la Marina hospitalenca en general i, en particular les terres meridionals del terme parroquial de Santa Eulàlia de Provençana eren particularment malsanes i insalubres. Durant alguns mesos de l’any moltes d’aquestes terres restaven embassades freqüentment i els camperols conreaven allà arròs i cànem. Les autoritats intentaven impedir aquest cultius ja que els hi imputaven ser els focus de epidèmies de paludisme i de terciana que assolaren fatídicament la Ciutat Comtal durant els segles XV al XVII.

L`Espill (L`Hospitalet de Llobregat) Periòdic Any 1935. nº 5, 13, 21.
“L’Espill” donava compte d’un antic document (encara que desafortunadament no cita la seva procedència) que parla d’aquest tema:
“La detención o encharco de aguas en dicho territorio, lleno siempre de sabandijas venenosas que echan a perder, muchos años, las frutas y la copia de sapos y otros venenosos animales hace tan malsano este territorio de Belvitja y de Provensana, que todas las casas, como son por la parte de Provensana, la ermita de Provensana, la casa Alós, el castillo de Belvis y otros, y por la parte de Belvitja la ermita de este nombre, la casa llamada del Paperayre, la de Vehils, y otras situadas en la parte oriental de la parroquia de Hospitalet hasta el mar, son enfermizas, que no faltan allí enfermos, siendo algunas de ellas inhabitables y la llamada Torrassa nadie quiere habitarla y el castillo del Port quedó tan malsano que quedó un territorio pantanoso con el lago llamado Estany del Port, cuyos vapores no sólo infectan el aire que da a la parte occidental de Montjuich si que también a la Barceloneta”.
Amb l’entrada en servei del Canal de l’Infanta, a la dècada de 1820, la situació a l'agricultura va canviar radicalment quan les terres es van poder conrear amb productes de horta i es van millorar els rendiments dels cereals, s’ampliaren les terres dedicades al blat de moro i s’introduí tímidament el conreu de la patata.
No obstant això, encaren perduraven els conreus tradicionals con el cànem, per bé que en la segon meitat del segle, a ròssec dels canvis que es produeixen en la Marina a partir de la introducció del vapor, aquest conreu va anar perdent importància fins a desaparèixer. Tanmateix el 1857 la collita és encara de 1.040 quintars (més de 43 tones). Però aquesta darrera etapa del conreu del cànem en el nostre terme és potser la més atzarosa i aventurada, puix que l'increment de població i les incidències epidèmiques (des de la febre groga de 1821 fins a les freqüents i desastroses visites del còlera) posen a flor de pell la sensibilitat sanitària i higiènica i contraposen els interessos dels responsables de la salut de l'aglomeració barcelonina amb els interessos dels pagesos de l'Hospitalet que planten cànem. En efecte, les autoritats sanitàries culpabilitzen els enriuaments de cànem en aigües estancades de la insalubritat de la zona. Sovintegen llavors les queixes, primer, i les prohibicions després. Per això, a l’últim terç del segle XIX,  molts terrenys de Santa Eulàlia de la part del “debajor de la Torrassa” per sota de l’ermita romànicaon hi van ser instal•lades bòbiles, eren coneguts encara  com “el criadero de sanguijuelas”.
Però a començaments de segle XX la situació havia canviat i el Prat de les Sangoneres era un lloc sense perill sanitari. Allà es va perforar un pou artesà de 50 metres de fondària, notable por l’abundància de aigües ascendents, que restant 60 centímetres sota la superfície, havien de ser succionades por bombes que produïen un rendiment de 1.800 litres por minut; la canonada de revestiment d’aquest pou té un diàmetre de 30 centímetres [Estudis Hidrològics de la Conca del Riu Llobregat. Enginyers Santa Maria i Marín]. Aquesta obra hidràulica gaudí del privilegi d'haver estat el primer pou artesà d'ús industrial, no només de la Marina de l'Hospitalet, sinó fins i tot de la resta del Delta, encapçalant la llarga llista de pous que des de l'any 1903, fins al moment present, s'han perforat a la citada plana al•luvial. Val a dir també que aquesta perforació és la de major diàmetre, que coneguem practicada fins aleshores al delta del Llobregat. [“Les primeres perforacions artesianes a la Marina de l'Hospitalet. 1896-1908”. Josep Ferret i Pujol. Assessor tècnic de la Comunitat d'Usuaris d'Aigües de l'Àrea Oriental del Delta del Llobregat. XXXI Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. 24/25-V-1986. Centre d’Estudis de l’Hospitalet. pàg. 27.]
Així doncs, es pot dir que l'inici de l'ús de l'aigua artesiana per la indústria al delta del Llobregat, data concretament del 1903. Aquesta primera indústria que de forma aïllada emprà per al seu funcionament l'aigua de l’aqüífer profund fou l'empresa del ram tèxtil (jute) «Jaime Trias y Cia.» la qual s’establí al delta de Llevant, al terme de l'Hospitalet. Cal constatar l'existència en aquesta factoria d'un pou de 50 cm. de diàmetre i d'uns 50 metres de fondària, el qual probablement era aleshores el més important de tots els practicats al delta. [“Els aprofitaments artesians al Delta del Llobregat, 1893-1942”. Josep Ferret i Pujol. XXV Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos. El Prat 25-26 octubre 1980.]
Escollit doncs el lloc idoni, la construcció del conjunt industrial va ser efectuat a instàncies de María Pilar Romeu Torrens (+ 30/4/1936), vídua de Trias. Situat avui vora la Gran Via de les Corts Catalanes, els edificis, varen ser bastits l'any 1903, sota un disseny de l’enginyer Ferran Junoy, iniciant-se així el barroquisme hospitalenc en l'ornamentació de l'arquitectura industrial.

                                    Ferran Junoy i Vernet, arquitecte, amb 69 anys.
Fotografia recollida en “TECNICA”, Revista Tecnològic Industrial. Any LIV. nº 160, maig 1932.
 Ferran Junoy i Vernet (Girona, 1862/1932) va ser un enginyer industrial, fill d'una família d'industrials metal•lúrgics. Ingressà a «La Maquinista Terrestre i Marítima» (1881), d'on fou (1894) un dels tres directors i, el 1917, director general. Un dels creadors i primer president i director de l’empresa «Electrometal·lúrgia de l'Ebre S.A. (EMESA)» (1904), concebé i realitzà la central de Sástago, a l'Ebre. Fou president de l'Associació d'Enginyers Industrials de Barcelona (1897-99) i membre de l'Acadèmia de Ciències i Arts. El seu fill, Manuel Junoy i Cornet (Barcelona, 1903/1965), també enginyer industrial, també fou director general i conseller de «La Maquinista» (1939-64).

Publicitat de la fàbrica per a l'Exposició Internacional de Barcelona, el 1929.
             Es pot veure la dimensió original del conjunt industrial.
 
L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de boniques naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Els bloca formaven dues fileres separades per un passadís, al mig del qual s’erigia una airosa xemeneia de color vermell.
La fàbrica funcionava amb dos generadors de vapor sistema Viclausse.











Disposició general de calderes multitubulars inexplotables sistema “Viclausse”. 26 octubre 1903
Màquina de vapor fixa d’una potència de 300 CV per a l’elevació d’aigua. «Maquinista Terrestre i Marítima S.A.» Per a Vda. De Jaume Trias (1903)
 Existeix una instància manuscrita del 1903 que diu:
            MAGNCO. SR.:
Dª Pilar Romeu, Vda. de Trias vecina de esta Ciudad y con cédula personal que exhibe a V. S. con el debido respeto expone:
Que deseando construir unos cobertizos en la propiedad del término de Hospitalet en la forma y disposición que determinan los planos que por duplicado acompañan, cuyos cobertizos irán cubiertos con teja árabe,
a V. S.
            SUPLICA se sirva conceder el correspondiente permiso
            GRACIA que la suplicante no duda merecer del justo proceder de V. S.
            Barcelona 19 Octubre 1903
            Pilar Romeu Vda de Trias
MAGNCO SR. ALCALDE CONSTITUCIONAL DE HOSPITALET DE LLOBREGAT
A l’esmentada instància hi ha un sobreescrit a mà que diu:
Dese cuenta al Ayuntamiento en la sesión próxima que celebre. Hospitalet 19 Octubre 1903. El Alcalde E. Mestres.
 





L'Hospitalet arribà a la dècada dels vint amb una indústria tèxtil plenament consolidada.
D’entre les sis empreses grans situades a Santa Eulàlia, que ocupaven el 75,1% dels treballadors de l'Hospitalet (comptant només les deu fàbriques més importants de la ciutat), les dues mes grans eren «Can Trinxet», amb 1.155 obrers, i «Trias Vda. e Hijos», amb 388. S’ha de fer notar el gran percentatge que representava la mà d'obra femenina en el món tèxtil (86,7%) amb l'excepció del sector de l'aigua (en aleshores Caballeria i Busquets —dedicada al blanqueig i l'aprest— només el 9,1% dels obrers eren dones).
És en aquesta dècada quan es produeix la primera onada immigratòria, coincidint amb les primeres obres de la infraestructura viària, com va ser la línia de metro (1929).
També s'inicia la conflictivitat laboral, concretant-se amb l'assassinat de l'industrial Antoni Pareto Maristany (1921) en el marc de l'enfrontament entre el Sindicat Únic i el Sindicat Lliure, i les posteriors tibantors entre treballadors i empresaris, el 1924.
L’antropòloga Mireia Mascarell i Llosa,  al seu llibre de «l’Abans» “L’Hospitalet de Llobregat, Recull Gràfic 1890-1965” (del qual hem estret certes dades i alguna fotografia), dedica un capítol a l’industria que estem ressenyant i que va bategar amb el nom de “Les Sangoneres, una fàbrica de sacs al mig de la Marina”.
Al parlar de la època de màxima expansió de l’Empresa, diu:
"Les Sangoneres, com altres empreses del sector, van esdevenir importants nuclis de concentració de mà d’obra. En el ram del tèxtil, la presencia de dones en el tractament dels filats i la producció de teixits era massiva. Els homes es dedicaven més al transport dels productes i a les seccions que donaven suport tècnic al bon funcionament de la indústria (manyeria, fusteria, tècnics de màquines, enginyers, mossos, etc.)
Treballadors de la fàbrica Vídua i Fills de Jaume Tries el 1909. Als peus dels treballadors hi ha una mostra de les fibres i les eines que s'empraven per a la confecció dels sacs.

Logotip recuperat de la foto anterior.

Treballadores de la fàbrica Vídua i Fills de Jaume Tries el 1909. Les dones porten a les mans les llançadores amb què obraven als telers per a la confecció dels sacs de jute.
Exposició Internacional de Barcelona, l'any 1929. 
De la època de màxima expansió de l’Empresa n'és la participació en l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 on exposaren en un estand les seves produccions.
Publicitat de la fàbrica per a l'Exposició Internacional de Barcelona, el 1929. 
Amb el crack borsari de 1929 s'iniciava una crisi de proporcions mundials que va posar fi a una dècada (des de l’acabament de la I Guerra Mundial) de desenvolupament sense fre i va donar pas a la que ha estat la pitjor etapa del sistema capitalista, doncs es va desencadenar sobre un món que havia basat la prosperitat del “feliços 20″ en forts desequilibris. Les conseqüències d’aquell “Dijous Negre” del 24 d'octubre de 1929 afectaria negativament a la indústria de l'Hospitalet i, concretament, a la de Santa Eulàlia.
Al voltant de 1930, «Viuda e Hijos de Jaime Trias» passà a fabricar filats i teixits de cànem i, amb menor proporció, de cotó. Entorn els anys trenta, van arribar a treballar a la fàbrica fins a 700 persones, repartides en dos torns. La necessitat de mà d'obra a preus per sota dels establerts va convertir en freqüent el treball de nens i nenes a les fàbriques. Els menors podien entrar a treballar a partir del 15 anys, però sovint es falsejava l'edat.


Amb l’evolució negativa de “La Gran Depressió” i les seves repercussions, la IIª República Espanyola va néixer en un context totalment advers. A Provençana va continuar el tancament d'empreses i l'augment de l'atur obrer (de 500 persones el 1931 a més de 4.000 el 1936). Els anys amb més conflictivitat foren des de 1933 a 1935, i finalitzaren amb el tancament, entre d'altres, de «Can Trinxet».

"L'Humanitat", fundador Lluis Campanys. Any II, nº 297. Dissabte 22 d'octubre de 1932.
Amb les obres de prolongació de la Gran Via (1935) la estructura de la factoria de Can Trias va resultar afectada amb el retallament de part de les naus.

 

Esclatada la Guerra Civil el 1936, s'inicià un període de col•lectivitzacions que tingué gran incidència a l'Hospitalet. Les col•lectivitzacions es distingien entre empreses col•lectivitzades (desaparició total del propietari) i empreses en règim de control obrer (manteniment de l'empresari controlat per un comitè obrer).
A Santa Eulàlia es distingeixen aquestes dues modalitats:
- Indústries col•lectivitzades:
            * Rifà, S.A., E.C.
            * Auxiliar Textil Algodonera, I.C.
            * Col•lectiva Fabril i Tèxtil (abans «Unión Industrial Algodonera»)
            * Caralt-Pérez, E.C.
- Indústries en règim de control obrer:
            * J. Argenté i Soriano
Al núm. 6 de 4 de febrer de 1937 de la publicació «Ideas» (Portavoz semanal del movimiento libertario de la Comarca del Bajo Llobregat, C.N.T.-A.I.T.-F.A.I.) sota el títol de “La Voz de la Comarca, Fuego en una fábrica” va aparèixer un article que reproduïm

En tiempos normales, el hecho de que ocurra un siniestro en determinado lugar de producción, no tiene otra importancia que el mismo hecho en si determina; pero en los tiempos que atravesamos, de honda conmoción social, un incendio que destruye parte de la producción de unos trabajadores o que inutiliza máquinas o edificios merece se le dedique especial atención, tanto por los perjuicios que de él puedan derivarse para los trabajadores afectados, como por el perjuicio general que irroga a la economía de la Revolución.
El miércoles de la semana pasada, día 27 de Enero, a eso de la una y media de la tarde, nos dirigíamos, a campo traviesa, en busca de materia reporteril entre los campesinos. Al cabo de unos momentos, nos llamó la atención una gruesa columna de humo que se elevaba en el espacio. Unos cañaverales nos impedían conocer de dónde procedía tanto humo. Supusimos provenía de una hoguera que los agricultores habrían hecho para destruir los abrojos del campo; pero poco tardó a quedar desvanecida nuestra suposición, pues tan pronto pudimos asomar nuestra cabeza por entre un cañaveral que servia de cortina impidiéndonos ver el lugar del siniestro, constatamos, con estupor, que el humo y las llamas que descubrimos salían de un edificio de la fábrica Viuda e Hijos de Jaime Trías. Un escalofrío inundo nuestra frente de sudor y recordando que allí teníamos intereses y afectos muy queridos nos trasladamos, veloces, al lugar del siniestro.
La fábrica Viuda e Hijos de Jaime Trías está enclavada en el Barrio de la marina y es popularmente conocida por “Las Sangoneras”. Trabajan en ella unos setecientos cincuenta obreros, repartidos en dos turnos. Las características de su producción son hilados y tejidos de yute, para la confección de sacos, de donde salen completamente terminados.
Pocas semanas después de haberse iniciado el movimiento fascista y a resultas de haberse agotado los fondos que el patrono había dejado en Caja al abandonar la fábrica y, por ende España, los obreros colectivizaron la industria, imponiéndose, al cabo de pocos días, la obligación de trabajar cuarenta y ocho horas semanales para rehacer la economía de la casa.
Esta decisión favoreció grandemente los intereses de estos trabajadores, pues habiendo aumentado la producción les permitió trabajar con ventaja y ahorrar para cuando se presentasen tiempos más difíciles. Estos no se hicieron esperar mucho, pues la falta de materia prima, que se importa de la India inglesa, obligó a los compañeros del Consejo de Empresa a paralizar toda la producción de los hilados, quedando en consecuencia parados más de trescientos obreros. No obstante esto y gracias a las economías hechas con anterioridad, fue posible acoplar a parte de este personal parado en otras secciones y entretener a los otros en trabajos secundarios, pagando a todos el salario íntegro que disfrutaban en los lugares respectivos de trabajo.
Actualmente, pues, trabajan en esta fábrica las secciones de Tejidos y sus derivados, dependiendo de ellas toda la economía de este centro de producción. Estas secciones trabajan preferentemente para guerra, en la construcción de sacos para las trincheras.
Cuando llegamos a esta fábrica la consternación y el nerviosismo era general. Las compañeras, con las cuales hemos convivido allí, durante las horas de trabajo, más de quince años, nos salieron al paso y alguna de ellas, llorando, nos dijo que estábamos arruinados, pues todas, o la mayor parte de las existencias en arpillera estaban siendo devoradas por el fuego. La incógnita del futuro se les presentaba como algo desolador que no podría tener solución.
El edificio, envuelto en llamas y humo, chisporroteaba ante los ojos estupefactos de todos los trabajadores de la fábrica, que se habían reunido a su alrededor con el noble afán de salvar lo que pudieran.
Hombres, mujeres y niños rivalizaban, ayudando a los bomberos, en la tarea salvadora, pero todo fue inútil. La techumbre de había venido abajo y el elemento destructor había hecho presa en todas las existencias allí depositadas. Las que no quedaron completamente destruidas fueron averiadas de tal manera que quedaron inutilizadas por completo.
Una prueba del amor que los obreros ponen en sus cosas, cuando las consideran propias, fue que inmediatamente se organizaron turnos para trabajar durante toda la noche hasta que el siniestro quedara totalmente extinguido y sin regatear esfuerzos ni sacrificios, en medio del agua de las mangueras de los bomberos y de la que estaba cayendo por efecto de la lluvia, se trabajó denodadamente hasta conseguir desalojar las existencias depositadas en el almacén siniestrado. De la importancia de las mismas nos dará idea una de las fotografías que publicamos, donde se ven extendidos por los patios de la fábrica centenares de piezas de arpillera sacadas de allí.
Inmediatamente que se tuvo tiempo para ello, se procedió al recuento, aunque superficial, del valor de los daños causados por el incendio. Vino en nuestro conocimiento que en el almacén incendiado había en depósito unas tres mil piezas de arpillera de yute. Estas piezas, tomando como base treinta y cinco kilogramos promedio por pieza, pesaban ciento cinco mil quilos, representando un valor de cuatrocientas sesenta y siete mil quinientas pesetas, si se tiene en cuenta que el precio por kilo de yute es de tres pesetas con cincuenta céntimos. Hay que añadir, además, el valor de la parte del edificio siniestrado, y el de las máquinas, poleas, transmisiones y otros utensilios que allí había en deposito. En total se considera que los daños causados ascienden a más de seiscientas mil pesetas.
El tema del día fue las causas que motivaron el incendio, no habiendo quién faltara que lo atribuyera a una mano criminal, interesada en perjudicar a los trabajadores.
Hechas las investigaciones del caso, el Consejo de Empresa asegura que no existe ningún motivo para creer que el siniestro fuera obra de un acto de sabotaje, por cuanto en la fábrica no han existido nunca hechos que pudieran haber inducido a alguien a tomar represalias, además de que no se ha hallado ningún indicio que hiciera suponer la existencia de un plan premeditado para producir la catástrofe. Corrobora esta creencia el hecho de que el incendio se produjo en pleno día, precisamente pocos momentos después de haber salido el personal que trabaja en el primer turno. Se supone, pues, que el incendio se debe a un corto-circuito o a la fermentación de esta materia, fácilmente inflamable.
Como comentario a este lamentable accidente sólo hemos de añadir por nuestra parte  que los obreros harán bien en tomar cuantas precauciones sean precisas para evitar en lo posible que estos casos se repitan, tanto si son casuales como si son provocados. La economía y la Revolución nos exigen que estemos ojo avizor para salvaguardar nuestros intereses. De la pericia que pongamos en defenderlos depende el que salgamos adelante con nuestro cometido de transformación social”
Dones treballadores en una fàbrica de cànem col•lectivitzada (1936)




Acabada la Guerra Civil, una vegada Catalunya sota el jou del “Nou Estat”, el govern militar, mitjançant la “Comisión de Incorporación Industrial y Mercantil (CIIM)” de Barcelona, un organisme creat al gener de 1939 en el moment de l’entrada de les tropes franquistes, va organitzar el retorn de les empreses col•lectivitzades als seus legítims propietaris i els empresaris van començar a recuperar el seus bens industrials.
Entre els grups tèxtils mes coneguts que van prendre part en la recuperació dels seus bens industrials també hi havia els Godó i al capdavant del grup familiar, Carles Godó ─hereu del títol de comte concedit per Alfons XIII a Ramon Godó con a editor de “La Vanguardia”─ va tornar a Barcelona poc després del gener del 1939. Efectivament: a les envistes de l'entrada dels nacionals, Carlos Godó va retornar a Barcelona per recuperar el control del seu diari al volant d'un Mercedes on l'acompanyaven Antonio Martínez Tomás i Augusto Assía; al seu darrere, en un altre cotxe, hi viatjaven els periodistes Giménez Arnau, Francisco Casares, José Vicente Puente, Manuel Aznar i Josep Pla, tal com descriu Cristina Badosa en el llibre “Josep Pla, biografia d'un solitari”.


A principis dels anys quaranta, hi havia a Catalunya unes quinze fàbriques de teixits de jute, però nomes dues filatures: la dels Godó, una família industrial originaria de Igualada, i la de la Vidua de Jaume Trias.
María del Pilar Romeu Torrens, vídua d’En Jaume Trias, havia mort el 30 d’abril del 1936 i l’any 1946 els seus hereus van fusionar la seva firma de filatures de jute amb els Godó, canviant el nom de l'empresa per constituir «Godó y Trias, S.A.».

Grup de treballadors i treballadores de la fàbrica de sacs de la Marina durant els anys quaranta, després de que els Trias recuperessin la propietat de l'empresa després d'haver estat col·lectivitzada.
No és fins la segona meitat dels cinquanta que, amb el tractat hispano-nord-americà de 1953 i amb el Pla d'Estabilització de 1959, es reiniciaven les relacions internacionals i es liberalitzava la política econòmica. Fruit d'això fou el “miracle espanyol” dels anys seixanta, època en que les indústries s'expandiren, engrandint-se i obrint-se a nous mercats. És el cas de Can Trinxet que durant aquest temps exportava a Anglaterra, Nord-Amèrica, Àfrica i Índia. De les indústries de l'Hospitalet que en aquests anys tenien més de cent obrers, cinc d'elles —«Caralt y Pérez», «Trinxet», «Auxiliar Textil Algodonera», «Godó y Trias», «Can Rifà»— eren de Santa Eulàlia. És aquesta també l'època de les grans onades migratòries que produïren un ràpid i incontrolat creixement de l'Hospitalet, tot i els plans urbanístics aprovats (Pla parcial de Provençana, 1959; Pla parcial de Gran Via Sud, 1964-70).


Els anys 1962/1964 els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà van realitzar una de les ampliacions de la fàbrica «Godó y Trias» de l’Hospitalet de Llobregat, restaurant-la i ampliant-la, continuant-hi el seu llenguatge modernista.
Frederic Correa i Alfons Milà, arquirtectes.
Arquitecte espanyol que forma part d’aquella generació situada entre les grans figures de la primera generació del “Movimiento Moderno de Catalunya” y la actualitat, Frederic Correa es va  llicenciar en 1953 por la Escola d’Arquitectura de Barcelona. Fou alumne de Josep Maria Jujol i col•laborà durant molts anys amb l’estudi de José Antonio Coderch, a qui considera una de les seves influències. Formà junt a Alfons Milá un estudi d’arquitectura que intentà reflectir l’herència dels grans mestres de l’arquitectura catalana. De les seves trajectòries conjuntes, destaquen l’edifici Atalaya (1971), la reforma de la Plaza Real (1981), la Diputació de Barcelona (1987), Metro-3 (1989), la reforma de l’Estadi Olímpic de Barcelona (con Vittorio Gregotti, 1992), així com el projecte d’urbanització de l’Anella Olímpica (junt a Carles Buixadé y Joan Margarit, 1992), y el Museu Episcopal de Vic (2002). També es recalcable la seva trajectòria com a interioristes y dissenyadors.
La fàbrica de l’Hospitalet es va mantenir en activitat fins a començaments de la dècada dels anys vuitanta, coincidint amb la crisi del sector. 
Als anys 80 i 90 la indústria tèxtil a Santa Eulàlia havia gairebé desaparegut. La «Caralt i Pérez» és avui un gran parc públic; a «Can Rifà» s'han fet blocs d'habitatges; de «Can Pareto» es va mantenir l'estructura, però en un estat rònec; la «Godó i Trias» està llogat a petites empreses i magatzems; «Can Trinxet» és l'única que conservava part de l'activitat en el sector tèxtil.
Com a nota anecdòtica val a dir que les instal•lacions de la fàbrica van servir de decorat natural pel rodatge, als anys 70, d’una sèrie de televisió, “La saga de los Rius “, basada en les novel•les d'Ignasi Agustí, “Mariona Rebull” i “El vidu Rius”.










En el marc de la construcció del nou districte econòmic, l’Hospitalet convertirà l’antiga fàbrica Godó i Trias en un centre innovador lligat a l’alimentació.
El dia 25 d’octubre de 2002, la Comissió de Govern municipal de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, a la sessió celebrada en aquella data, va aprovar l’inici de l’expedient d’expropiació forçosa, pel procediment de taxació conjunta, dels béns i drets afectats per l’execució del Pla especial d’ordenació viària de la Granvia en el tram comprès entre el carrer de l’Alhambra i el carrer de Can Tries de l’Hospitalet de Llobregat, i va aprovar inicialment la relació de béns i drets subjectes a expropiació forçosa de unes finques entre les quals es trobaven les de titularitat de l’empresa «Godó y Trias, Sociedad Anónima», trobant-se algunes d’elles arrendades a l’entitat Motor Llançà, segons contracte de data 1 de juliol de 1991 i de data 1 de setembre de 2000.




Començats els enderrocaments dels edificis afectats de expropiació forçosa per a dur a terme el Pla especial d’ordenació viària de la Granvia i la construcció de la Plaça d’Europa, el conjunt industrial de «Godó y Trias» no va ser demolit con va passar al proper edifici de la fàbrica «Mecalux, Sociedad Anónima» que va ser enrunat totalment, però va patir un nou retall a la seva banda est per facilitar la nova amplària de la Granvia a aquell sector.
El dia 24 de febrer de l’any 2010 va sorgir la notícia de que els edificis de l'antiga fàbrica Godó i Trias acollirien un centre innovador vinculat a la gastronomia i l'alimentació. En efecte: El Ple de l’Ajuntament havia donat llum verda al conveni que havien de subscriure l’Ajuntament i el Consorci per a la Reforma de la Granvia, pel qual s’encarregava a aquest organisme la realització de totes les actuacions necessàries per dur a terme la rehabilitació de la fàbrica Godó i Tries, conjunt industrial que forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) de L’Hospitalet.
L’Ajuntament de l’Hospitalet havia projectat i el Consorci per a la Reforma de la Granvia faria realitat la rehabilitació de l’antiga fàbrica Godó i Tries. L’objectiu era convertir l’antiga fàbrica Godó i Tries, situada molt a prop de l’esmentada plaça Europa i amb façana a Gran Via, en un centre innovador destinat a l’alimentació i la restauració, a més d’un aparcament subterrani.
Malgrat ser un projecte encara embrionari, es tractava d’una idea ambiciosa sortida del Ple Municipal que hauria de ser modelada pel Consorci per a la Reforma de la Granvia, integrat al 50% pel consistori presidit per Núria Marín i el Departament d’Obres Públiques que, entre d’altres, ja s’havia encarregat de la remodelació integral que ha convertit la plaça Europa i els voltants en el nou districte econòmic de la ciutat, on hi ha entre d’altres el recinte de la Fira de Barcelona.
Un cop aprovada la mesura al Ple, des de aleshores tot depèn del Consorci. El primer pas seria la realització d’un estudi de viabilitat i la convocatòria d’un concurs d’idees que hauria de concretar l’actuació que s’hi faci i que caldrà que contempli la rehabilitació i adequació dels edificis del complex fabril i el seu entorn per a la implantació d’un nou mercat a la plaça d’Europa i la construcció d’un aparcament subterrani. Segons s'ha explicat al Ple, d'un nou concepte de mercat. “No sería un mercat de barri, sinó quelcom més”, van indicar des de l’Ajuntament. Es tractaria de combinar parades de productes frescos ecològics i establiments de restauració que fomentin els hàbits saludables i el consum responsable.
L’Ajuntament de L’Hospitalet és el propietari de la finca situada en el carrer de Can Tries amb el carrer de les Sangoneres, en l’àmbit de la plaça d’Europa i del Districte Econòmic Granvia L’H, amb una extensió de 15.100 metres quadrats i on s’ubica la fàbrica Godó i Tries. Aquesta finca està qualificada pel planejament vigent com a equipament.
Cal tenir en compte que la fàbrica Godó i Tries forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) de L’Hospitalet, amb la qual cosa s’haurà de mantenir bona part de l’arquitectura.










Som a mitjans de gener de l’any 2012. Des de la noticia del 25 d’octubre de 2002 no ha transcendit a la llum pública cap noticia mes sobre el destí del complex industrial. L’únic moviment observat pels ciutadans es que l’entitat Motor Llançà ha abandonat les instal·lacions de l’antiga fàbrica i han desaparegut el horribles ròtols que ocultaven part de les vetustes edificacions. Fa una setmana, la part est de la factoria ─i l’antiga fillola del canal de la Infanta que passa llepant l’edifici per aquell cantó─ ha estat tancada per una palissada de filferro.










Quin destí depara el futur a la vella factoria de quasi be cent deu anys. Forma part del patrimoni arquitectònic de la nostra ciutat i es obligació de tots els eulaliencs, de tots els habitants de l’Hospitalet, estar vigilants per a que un monuments tan simbòlic no desaparegui ni ho facin malbé.



UNA HISTÒRIA COMPLEMENTARIA
EL CÀNEM
Industrialització. Filats de jute a Mauleón (Zuberoa), a començaments segel XX
"El Cànem" 1915 
Malgrat que em intentat aconseguir-ho, no tenim cap coneixement concret de com vivien els treballadors de la fàbrica santaeularienca durant els anys de la seva existència com a industria del jute, però coneixem el testimoni de l’escriptor barceloní Xavier Benguerel Llobet (1905-1990)*, sobre una factoria similar, ja que l’autor va recrear a moltes de les seves obres l’ambient gris del mon obrer de la seva barriada, el Poble Nou, que prengué el sobrenom d’El Manchester català. El tall triat de la seva novel·la “Icaria, Icaria”, es refereix a una industria semblant a la que es motiu d’aquesta recensió divulgativa i que pertanyia als germans Godó (els que fundarien el diari "La Vanguardia"), que després s’associarien amb la Vídua de Jaume Trias, formant l’empresa «Godó i Trias, S.A.»
"El Cànem" col.lectivitzat (Any 1936)
La fàbrica poblenovina coneguda com "El Cànem" era la mes gran d’Espanya del seu ram. Fundada cap el 1880 pels Godó, treballava la filatura de jute, fibra de l'Índia que, convertida en fils gruixuts, servia per a la confecció de sacs i xarpellera. Estava formada per dos grans blocs, entre els carrers Wad-Ras, Llacuna, Enna, Lutxana, Llull. Hi treballaven 2000 obrers, quasi tots dones i nens.
Recollim del bloc següent com va quedar impressionada per a tota la seva vida la sensibilitat d’en Benguerel amb aquelles imatges de les dones que treballaven a la fàbrica esmentada.


http://historiasdelpoblenou.blogspot.com/2009/11/benguerel-escritor-y-memoria-del.html
Benguerel ho descriu així: "D’aquella fàbrica del Poble Nou, tothom en deia «El Cànem»**. De les dones i de les criatures que hi treballaven un gavadal d’hores diàries, “les xinxes”. Entre els meus primers records hi ha aquestes dones i aquestes criatures. Exhalaven un tuf espès, d’olis pesats, d’espart, de borra, de misèria. Com si no tinguessin edat, com si fossin bèsties de bast, energia a baix preu. Quan la sort hi ajudava, ho deien, morien entre els 35 i el 40 anys. A l’hora de dinar s’instal·laven pels voltants de la fàbrica. Seien a terra, els que tenien sort a l’ombra dels plàtans ../.. "Criatures de nou, de deu anys, deformades, raquítiques, enllefernades, forçades a suportar jornades de dotze a catorze hores; dones embotornades, ventrudes, tenyides amb els colors de la fam, de la pudor, d'una misèria que les arrapava fins que morien als vint-i-cinc, als trenta anys, a tot estirar i amb una gran sort, fins als quaranta."  ../.. “Al cap d’uns quants anys ─casualitat, què voleu fer-hi!─, a pocs metres de distancia, van instal·lar-hi, en terrenys regalats pels Godó, la caserna de la guàrdia civil per a controlar els treballadors. L’ordre es sagrat. Les vagues alteren la producció, els escandalls i els beneficis. A les nou o les deu de la nit, aquelles dones i aquelles criatures sortien com un ramat de la cleda. Brutes, exhaustes, com somnàmbules. La majoria enfilava el camí de Pequín o de la Marbella***, residències poètiques entre clavegueres, als sorrals de la platja."
 

"El Cànem" 1970
"El Cànem" 1978
"El Cànem" 2002

* Ha estat, sens dubte, un dels autors més emblemàtics del Poblenou, la Icària somniada per uns quants seguidors de Étienne Cabet.
**Després de la guerra civil, durant la postguerra immediata, una de les naus del Cànem va se habilitada com a una improvisada presó per als republicans, un autèntic camp de concentració, on s’amuntegaven els presumptes "desafectes al règim".
***Barris de barraques, extremadament pobres.

                          ◊◊◊◊◊◊◊◊◊◊◊◊◊◊◊◊Ξ◊◊◊◊◊◊◊◊◊◊◊◊◊◊◊◊



Bartomeu i Carles Godó


Carles Godó i Pié (Igualada, 1834 – Teià, 9 de juliol de 1897) i Bartomeu Godó (Igualada, 1839 – Barcelona, gener del 1894) va ser dos dels nou fills de Ramon Godó i Llucià. El seu germà Ramon Godó i Pié (1825-1883) era l'hereu, i en Bartomeu i en Carles es van instal·lar a Barcelona l'any 1856 on es dedicaren a la industria dels tints.

Van ser els fundadors de una empresa tèxtil situada al barri de Hostafranchs. Es proveïa del jute dels territoris colonials i fou el germen de un gran imperi mediàtic controlat per la família que acabaria engronsat la aristocràcia amb el estatus de comtal. La primera pedra del seu imperi fou “La Vanguardia”, que tenia originàriament la missió de difondre l’ideari del “Partido Liberal” de Práxedes Mateo Sagasta, al que els dos germans participaven activament.

Posteriorment es traslladaren a Bilbao i a Oviedo, on van establir delegacions comercials de la indústria tèxtil familiar. Bartomeu Godó es va casar amb la basca María Gloria de Eguía y Muruaga.

La crisi relacionada amb la Tercera guerra carlina (1872-1876), els va obligar a tancar les delegacions familiars i Carles tornar a Barcelona el 1869.

Juntament amb l’industrial Pere Milà i Pi (Barcelona, 1838-1880) van fundar Godó Hermanos y Cía, van comprar una fàbrica de filats de jute i en van constituir una altra, subsidiària, de teixits de jute. Aquesta última es va mantenir activa fins a la pèrdua dels territoris colonials espanyols, el 1898, però la de filats va continuar funcionant amb el nom de Godó y Trías, S.A, tot i que ja no tenia els seus principals proveïdors de matèria primera.

Tots dos germans van ser membres actius del Partit Liberal, dirigit per Práxedes Mateo Sagasta, i van ocupar càrrecs polítics, tant a nivell local com espanyol. Carles Godó fou Diputat a Corts pel districte d’Igualada a les eleccions de 1893 y 1896. Bartomeu Godó va ser alcalde d'Igualada, tinent d'alcalde de l'ajuntament de Barcelona i membre de la Diputació entre 1871 i el 6 de gener de 1874 i de nou un breu període entre el 21 de març i el 3 de novembre de 1878. Fou diputat a Corts per Igualada en les eleccions del 1881 i el 1886.

Ell i el seu germà Carles van fundar el diari “La Vanguardia” l'1 de febrer del 1881, per difondre les doctrines liberals, nomenant a Jaume Andreu com a primer director. Segons la tesis de Jean Michel Desvois i de Torrent y Tassis, “La Vanguardia” hauria estat fundada en 1881 pel periodista catalá Jaume Andreu, sent adquirida en 1887 por Carles Godó i Pié.

Bartomeu Godó va ser promotor del ferrocarril Igualada-Martorell i directiu de la companyia creada, CFEIM, entre el 1882 i el 1883. Va usar aquest projecte com a plataforma per guanyar les eleccions del 1881, davant de la candidatura conservadora de Camacho, promotora de la línia rival Igualada-Sant Sadurní.

Bartomeu Godó era un home de complexió robusta. Va morir a Barcelona el gener del 1894, després de tres anys de malaltia. La casa mortuòria es va instal•lar al carrer de Provença, 111. El funeral es va celebrar el 24 de gener a l'església de Jesús, a Gràcia, i va ser enterrat al Cementiri Nou.

Carles mori el 9 de juliol de 1897 en la seva residencia de Teiá, on al dia següent se’ instal·la la capella ardent. Les seves restes el van traslladar en un tren especial, amb destí a Barcelona, i va rebre condolences a diverses localitats del trajecte, com Ocata, El Masnou y Badalona. Una vegada arribada a Barcelona, la comitiva fúnebre contà amb la presència d’un gran número de autoritats i va ser enterrat en el Cementiri de Montjuïc.

El seu fill Ramón Godó i Lallana (Bilbao 1864 – Barcelona 1931), primer Comte de Godó i nebot de Bartomeu Godó, va mantenir la línia política dels seus predecessors. Va impulsar el creixement de “La Vanguardia”, de la mateixa manera que posteriorment ho va fer Carlos Godó i Valls (1899-1987), segon Comte de Godó.

Amalia Godó Belaunzaran, filla de Bartomeu Godó, es va casar l'any 1884 amb Josep Batlló i Casanovas, un industrial tèxtil que el 1904 va encarregar a Antoni Gaudí la Casa Batlló.

₪₪₪₪₪₪₪₪₪₪₪₪₪₪₪₪₪₪₪₪₪₪₪₪₪₪₪₪₪₪₪₪

2 comentarios:

  1. avui he pogut llegir el teu article sencer, tot molt ben estudiat, complert, estudi feixuc de tota una vida vivida al costat d´aquesta fàbrica emblemàtica, restada com un estaquirot al bell mig de la Gran Via i encara bella, i al final, sorpresa, has completat l´article històric i t´has traslladat, ni més mi menys que al Poble Nou amb els Godó, quina casualitat!!, jo haig d´anar a buscar info sobre les bòbiles de Barcelona i de Sant Martí dintre de poc, i, aprofitant preguntarè per la teva fàbrica del cànem, com no!!

    Molt bon treball, un 10 a més pel teu verb impassible!!

    ResponderEliminar
  2. Hola.
    Molt sovint segueixo el vostre blog i trio a l'atzar un post. Avui aquest del Cànem.
    La meva senyora és del carrer Pareto, de Santa Eulàlia, i jo de Poblenou, just tocant al que va ser el Cànem.
    És descrit magníficament tota la història d'aquestes fàbriques. Et felicito i et dono les gràcies per la teva gran tasca.
    És posat un enllaç: http://historiasdelpoblenou.blogspot.com/2009/11/benguerel-escritor-y-memoria-del.html
    Doncs et puc garantí que en Xavier Benguerel es queda curt explicant de quina manera treballaven les dones en el Cànem de Poblenou. Hi havien dues fàbriques separades per una caserna de la Guàrdia Civil. Doncs d'una fàbrica a l'altre per traginar el cànem anaven en carros, desgraciadament els cavalls eren elles. Portaven un sac al cap. Un vestit de sac i guants I la cara tapada. Només es veien ells ulls. Tinc 70 anys, i són moltes vegades que encara les veig. És veritat el que diu: Morien entre els 35 i 40 anys.
    Molt agraït per a tot.

    ResponderEliminar